La por al dia després

I després del referèndum, què? Aquesta pregunta és la que fumeja per l'aire davant la possible victòria del no. Els partidaris del sí la utilitzen per agitar la por i onejar els fantasmes de la frustració, la radicalització i el caos. Els resulta dramàtic que després de tant d'esforç, després de tanta negociació i tant d'estatut, després de tants atacs rebuts a Catalunya i de l'acord arribat entre Mas i Zapatero, ara tot això perilli. Seria com llençar el caldo abans de menjar, pensen.

Però, no serà més dramàtic agenollar-nos davant un estatut que, si s'aprova, no es podrà modificar, al menys, durant els propers vint-i-cinc anys? És l'estatut de tota una generació, com a mínim! El vot afirmatiu a aquest estatut és pany i forrellat a avançar en el que no estigui inclòs en aquesta llei. L'Estat espanyol, sigui qui sigui qui el governi, farà girar la clau per tancar el pas a qualsevol millora proposada des d'aquí: "Catalunya ja s'ha decidit, ja té el que vol, no em vingueu ara amb més reclamacions, després de votar-hi a favor i tancar els acords conjuntament". I la cosa tindrà sentit.

La democràcia en la que estem permet flexibilitat, negociació, canvi, avenç... teòricament. Els estatuts anteriors que Catalunya ha tingut (l'actual inclòs) eren fruit d'altres conjuntures i acordats no pas a partir de la veu sobirana del nostre Parlament. Si entenen aquestes dues premises: que la democràcia ha de ser flexible i justa, i que el Parlament és la nostra institució sobirana de representació, no si val a dir que l'Estatut de la Moncloa és el millor pel país.

Dir sí a aquest estatut és firmar una hipoteca de 25 anys innegociables i a termini fix d'un piset estret i petit, per una família nombrosa i que no para de crèixer.